Hi ha caps de setmana que s’acumula la feina. Aquest ha sigut un d’ells.
Inicialment hi havia dos opcions. Fer dissabte al matí la Vic-Platja d’Aro, o fer a la nit la Ratpenat, inclús en algun moment va sonar fer les dues, una darrera l’altre, però de seguit el senys va tornar a lloc. Al final una moneda va prendre la decisió per nosaltres. Va sortir cara, es a dir, faríem la Ratpenat.
Per motius que no venen al cas, vam anular una setmana abans fer aquesta marxa; van aparèixer noves opcions, com anar i tornar a Olot pel carrilet, fer l’ascens al Canigó; van sorgir nous compromisos familiars, nous condicionants... al final, intentem encaixar reenganxar-nos a la Ratpenat, però no es possible pels compromisos familiars, i cada vegada pren més força pujar al Canigó.
Apropant-se el cap de setmana, anem coneixent noves dades... havia sentit a parlar de la flama del Canigó, però no sabia que la gent puja feixes de llenya al cim, que s’encenen el dia 22 i que vetllen tota la nit. A l’endemà baixen torxes enceses cap a Perpinyà, per tal de repartir la flama pels diferents pobles del país, i encendre les diferents fogueres de Sant Joan.
Així que divendres ja tenia el pla definit, pujar diumenge al Canigó, amb la Colla Excursionista Cassanenca, per tal de deixar la nostra feixina de llenya...
Sortim del punt de trobada habitual en direcció Perpinyà, on ens reunirem amb gent que pujava de Figueres. Ja tots junts, anem fent el recorregut per la planícia francesa fins a Casteil on agafem una pista fins al refugi de Marialles (1.718 m). El recorregut és molt agradable, on me crida moltísim l’atenció els cartells de venta de fruita, i no me sorprèn en absolut, la gran quantitat de cicloturistes que trobem donada la bellesa del paisatge. La pista, per contra, està en molt mal estat per segons quins turismes una mica baixets.
Son dos quarts d’onze, i al mateix aparcament del refugi, mengem una mica per afrontar la primera part de l’ascens.
El primer tram del camí és bastant planer, i aprofitem per anar agafant pals per fer la nostra feixina de llenya. Travessem un bosc de pi negre que ens donarà ombra durant una bona part del trajecte. Un pont de fusta ens facilita creuar el riu Llipodera. Anem xerrant, mentre que un grup davant va marcant un bon ritme.
Sense quasi adonar-nos, arribem al Coll Verd (1.861 m), on comencen a aparèixer les portes per tancar el bestiar, i la vegetació comença a canviar, apareixent avets. Comencem a trobar-nos molta gent que torna, alguns d’ells ho fan corrent.
Anem seguint el riu Cadí, que creuem aguantant l’equilibri sobre les pedres... el verdet sobre elles me fa patinar, i ficar la bota a l’aigua, però sense conseqüències... en aquest punt, el grup que anava davant ha decidit parar i fer un reagrupament, i aprofitem per fer un mos. Devem portar una hora aproximadament, però és un bon lloc per agafar forces.
Va arribant la gent, i es van sumant a l’esmorzar, però veient que s’allarga molt, i que la temperatura a l’ombra és fresca, decidim, un grup, reprendre la marxa.
Tornem a ascendir suaument per un camí una mica més pedregós, fins que trobem un cartell indicatiu, on fem una última parada de reagrupament.
A partir d’aquí comencem a caminar pels Prats del Cadí, on la pendent i el camí s’endureix una mica. Passem al cantó del refugi Aragó, tancat pel mal estat en que es troba l’entrada. El sol pica de valent, i l’olor que desprenen les ginestes marcaran aquest tros del camí.
Un grupet pren les rendes, marcant un ritme mes viu que el que portàvem fins ara, fins hi tot, comencen a pujar per la tartera, per evitar una ziga zaga que fa el camí més suau. Nosaltres, seguint les indicacions d’unes senyores franceses, seguim pel camí marcat, trobant la Font Nostra, on aprofitem per refrescar-nos.
Seguint els petits punts, que són des de la distància, la gent que puja i baixa, intuïm el cim... veiem una gran aglomeració de gent que ens fa pensar que ho és. Animats per això, o no, seguim camí, deixant a la dreta el desviament de Portella de Valmanya.
La veritat que els cartells ens han confós, en quant a les distàncies que marcaven, pensant que el cim estaria més lluny.
Arribem a la base (canal) de la piràmide on veiem la famosa xemeneia que ens havien comentat, i començo a preguntar-me per on va el camí... segueixo les marques grogues, i m’adono que està molt ben marcat, tot i que els 100 últims metres s’ha de grimpar de valent, això si, amb molt de comte.
Arribem a dalt (2.780 m), i me sorprèn les petites dimensions del cim. El somriure dels meus companys, és el primer que veig, i les seves felicitacions les primeres paraules que sento... veig la pila de feixines de llenya sobre la creu, el punt geodèsic, i començo a mirar les vistes, un cop tinc controlada a la Sandra que ja es a dalt i venia darrera meu. El dia no acompanya, però tot i els núvols, les vistes són per quedar-se una estona intentat localitzar pics i nuclis urbans.
Aprofitant que encara queda molta gent per pujar, decidim dinar, i abrigar-nos una mica, ja que s’ha girat un vent una mica emprenyador. El dinar es va allargant, i uns núvols amenaçadors es van acostant, així que després de fer-nos la foto de grup, decidim començar a baixar.
Al principi no se com fer-ho, si de cul, si d’esquena, però poc a poc li vaig agafant el truc, i intento desfer el camí seguint les marques grogues.
A la xemeneia trobem els últims integrants del nostre grup que arriben a fer cim. Se’ls ha complicat una mica l’ascens, però és admirable les forces per pujar que tenen i deixar la seva feixina.
Seguim baixat, i ens anem distanciant del grup, però el nostre ritme és bo, i continuem fins als prats, on ens esperem a que baixin, aprofitant per menjar, fer ninots de neu, prendre el sol...
Ja un cop tots junts, enfilem avall desfent les nostres passes a un ritme bo, fins al riu, on una integrant del grup que ha baixat corrents s’ha refrescat fotent-se un bany. Molts es refresquen, sobre tot els peus, aprofitant a creuar el riu descalços, mentre esperem a la resta del grup.
Un cop tots junts, comencem a fer l’últim tram a un ritme molt i molt bo, que va marcant la Sandra. Recollim algunes plantes per mirar de trasplantar-les, i de seguit ens trobem al refugi.
Contents, però amb molt bones sensacions. Quatre estiraments, esperar a la gent del grup, i cotxe per tornar...
Una jornada magnífica que de ben segur no oblidarem.
PD: Perdoneu pel totxo sense cap foto, però la càmera me va deixar tirat. De ben segur, i quan passin uns dies, podré publicar-ne. Gràcies per les fotos Sandra.
Entrades
