XXXV Cursa del Carrer Nou - 10Km

 

En totes les facetes de la vida, tenir un objectiu, ajuda.

La cursa del Carrer Nou, era per mi, el meu primer objectiu de la temporada. Objectiu que m'ha "forçat" a intensificar els "entrenaments", per tal de assolir el meu màxim rendiment i que me fos la meva referència.

En Dani, me va inscriure durant la setmana... quan me truca per demanar-me algunes dades personals, i me pregunta en quin temps pretenia fer-la, les dubtes s'apoderen del meu cap... És veu que hi ha "parrilla" i és surt ordenat en funció del temps previst... m'agrada, i li dono un interval de temps entre optimista i realista.

Durant la setmana, intento fer un simulacre de cursa... me poso les bambes amb les que tinc previst córrer, i enfilo un recorregut relativament planer (simulant el recorregut de la cursa), i anar provant ritmes i veure la meva tolerància... decideixo que el meu ritme optim és 5:20 - 5:30 min/km, tot i que penso que, en cursa, i amb el factor "entorn" a favor, puc millorar aquest ritme.

D'hora, arribem a Girona... veiem les curses infantils, i mentre es disputa la cursa de 5 km, nosaltres comencem a escalfar...

Un cop acabada la cursa dels 5 km, ens demanen que ocupem el nostre lloc a parrilla, i els nervis comencen a notar-se a l'estòmac. El pulsòmetre no troba la senyal del GPS, poc espai per moure't que juntament amb les anades i vingudes dels companys de calaix, fan que els nervis encara comprimeixin més la panxa.

Sona la botzina i comencem a córrer... be, millor dit a caminar... fins al moment de sortir al carrer Jaume I, donada la gran quantitat de gent, fa que ens movem molt poca velocitat... a partir d'aquí, "maricón" l'últim... 

Durant els primers dos o tres quilòmetres avanço a moltísima gent, i veig al pulsòmetre que vaig rondant els 5:00 min/km... entre el quilòmetre 4 i el 5, tinc com un baixó... una barreja entre prudència per que ve la temuda pujada... perdo a corredors que han sigut la referència fins ara.

Ha sigut un veritable plaer, córrer per la part vella de Girona, amb tota aquella gent animant!!!

I comença la pujada a la Catedral... a la ment m'ha vingut els últims consells d'en Paco dimarts passat... puja al teu ritme, passes curtes i respiració tranquil·la, no forcis, que ja veuràs com a la baixada avances a moltíssima gent... i així ha sigut... he pujat tranquil·lament, controlant les pulsacions màximes a les que arribava, i avançant moltíssima gent que es paraven rebentats... a la baixada, m'he deixat anar, i he recuperat moltíssimes posicions, retrobant-me amb alguns dels corredors que me van servir de referència durant els primers quilòmetres.

Ja queden 2 quilòmetres i mig, i me trobo, sorprenentment, molt be, amb moltes forces, i decideixo incrementar el ritme... perdent el dorsal totalment desfet per la suor, i agafant-lo al aire...

Veig l'arc de meta,  i intento incrementar el ritme.... hi ha gent amb ganes d'esprintar... ho trobo innecessari... per contra, els meus pensaments es centren en una persona que, malauradament,  ens ha deixat aquesta setmana... i decideixo dedicar-li la meva cursa.... barber, allà on siguis, seguix vigilant-nos com fins ara!! 

Trigo un segons a parar el crono. Tot i això, el temps és molt bo, pel que jo pensava fer... increïble!!

Busco als companys, trobo gent coneguda... molta cua per recollir l'avituallament final. Comentaris. Felicitacions. Feia temps que no gaudia d'aquestes emocions durant la cursa, i el post cursa!!!

Felicitar als companys, pels seus temps, i agrair tots els consells que m'han fet obtenir un bon resultat.

Classificacions

Primer objectiu de la temporada

   

Ja!? Us pregunteu.

Dons si. Després d'un temps d'apatia, de desmotivació i falta de ganes, he decidit marcar-me uns objectius per tal de seguir endavant.

Si, tornaré a entrenar... Aquest any m'he proposat que sigui diferent, combinant dos dels esports que més m'agraden. Amb això pretenc trencar la rutina en que pot convertir-se un entreno monoesport. 

Correré a peu i aniré en bici... així que ja us podeu imaginar de que anirà aquesta temporada...

Aquest any, a diferència de l'any passat, els objectius són individuals, amb això vull treure'm pressió en quant als entrenaments... crec que soc prou disciplinat per seguir la rutina establerta, però no vull que aquesta és converteixi en una cadena que no me permeti gaudir d'altres coses. També me converteixo en el meu entrenador, amb el que hauré d'estar molt atent en el que me va be, o malament. Com sempre dic, seguiré aprenent.

Així dons, el proper diumenge correré la XXXV Cursa del Carrer Nou, a Girona. Serà com un primer test per veure el meu estat, i poder seguir la meva evolució.

És una "carrera" urbana, que contrasta molt amb els meus gustos a l'hora de córrer, però si he escollit aquesta cursa, és per que crec, que me pot donar dades objectives, independents d'una orografia escarpada, com pot ser una cursa de muntanya, on afecten altres factors com els desnivells més pronunciats, climatologia, etc. i que varien en cada traçat.

La veritat és que l'efecte motivador al marcar-te un repte hi és, i es nota a la activitat esportiva diaria. He superat la barrera psicològica per aixecar-me de matinada i anar a córrer (entrenar). Quan sona el despertador dissabte o diumenge per fer la sortida amb la bici de carretera o la de muntanya ja no és un "collons quina mandra", si no que és un "vinga, vinga a gaudir!!!".

Així dons, properament, la crònica.

Desintoxicació

   

Ahir el meu germà Albert, me truca, i me demana explicacions de que per que no actualitzo el bloc.

Sorprès, ja que mai havia parlat del bloc amb ell, m'adono que te raó, que no escric res de fa dies.

Analitzo la situació... amb la bici de carretera les sortides són rodadores, acompanyant a en Quim, que curiosament ja ha començat els entrenos, o sortint amb la colla dels dissabtes.

Amb la de muntanya, les nocturnes s'han convertit en pujades d'adrenalina codejant-nos amb els senglars (de quatre potes), o corriolejades fent el circuit del pollastre o pedalant molt per la zona de Ridaura, que ja queda poc temps de gaudir-la.

Corrent m'adono de la força de la ment... surto sol, i al quilòmetre 5 o 6, me desfondo, me desinflo, i baixo el ritme estrepitosament... per contra en grup o acompanyat dono tot el que puc. 

Entre aquesta sortida

i aquesta altra

corrent al mateix ritme, la meitat de distància, cinc vegades menys desnivell, i pitjors sensacions a la primera que a la segona... diríeu que només hi ha dos dies de diferència? Dons si... però a la segona hi anava acompanyat, gaudint d'un recorregut novedòs, i a la primera anava sol i fent el recorregut de sempre... conclussió: si surts acompanyat treus el màxim de tu... o si mes no, t'aproximes al teu màxim. Ah!!! I canvia de recorregut!!!

De totes maneres, la justificació de la meva poca activitat al bloc està aquí:

L'activitat a baixat molt!!! És el que anomeno, període de desintoxicació!!!!

Apa. Ja pots llegir!!!